1. Desarmar la HistÒria.
MemÒria histÒrica, responsabiliTaT histÒrica I reconciliaciÓ.

És possible oblidar la Història? És factible «fer creu i ratlla»? A un poble que ha estat massacrat, qui gosaria demanar-li, ni tan sols insinuar-li, que oblidi aquesta part de la seva Història? Quants països es troben davant el repte d’assentar les bases per a una nova convivència. Volen viure en pau, però han de construir sobre les cendres d’un passat recent aterrador. El deure de recordar constitueix un imperatiu fonamental, però també l’exigència de no perpetuar els conflictes del passat, ni de transmetre ressentiments a les generacions futures. La memòria de les víctimes és el centre de gravetat de l’ètica anamnètica, però l’articulació d’aquest record ens ha de conduir a la gènesi d’una nova història, una nova era fundada en la reconciliació.

Ens adonem que, amb la mateixa força que se’ns presenten aquests fets, veiem també que els contemporanis d’avui no tenim cap culpa dels mals esdevinguts en la Història, per la senzilla raó que no existíem. A més de no tenir cap culpa dels mals anteriors a nosaltres, som fruït d’aquesta Història. I és aquesta Història –amb els seus goigs i les seves ombres– la que ha possibilitat la nostra existència, ja que si la Història hagués estat diferent –millor o pitjor–, s’haurien produït altres encontres, altres enllaços, haguessin nascut altres persones però nosaltres, no.

La Història és mestra de vida, perquè aprenguem a no repetir els fets funestos esdevinguts i que avui repudiem. Cal saber filtrar tot allò de positiu i enriquir aquest llegat amb la nostra actuació solidària en el present. Entenem que és fecund recordar i que és útil l’esforç de comunicar allò que va succeir a aquells que acaben d’irrompre en la Història. Creiem que el record de les víctimes mai no és en va, i que no és només una manera de fer-los justícia, sinó de prevenir a les generacions presents i futures del mal que pot sobrevenir. Aquesta acceptació joiosa de la Història no implica, ni molt menys, no reconèixer que els mals del passat van ser veritablement dolents. Una cosa és l’acceptació òntica [possibilitat de la meva existència] i una altra, molt diferent, la seva acceptació ètica. És fonamental reconèixer públicament allò que va succeir i que les institucions que van tenir un especial protagonisme en aquelles atrocitats siguin capaces de lamentar-les d’una manera clara i diàfana, i no únicament això sinó que, a més, vetllin per reparar els mals que se’n van derivar.

La història és determinant per comprendre el present i el present condiciona el futur. El passat no pertany a cap institució, però l’aproximació justa a allò que ha esdevingut i el reconeixement a les víctimes del passat són processos necessaris per a la pacificació del món. És possible explicar la Història objectivament? Es pot parlar de responsabilitat històrica? Existeix cap antídot contra els ressentiments històrics? Com fer de la memòria històrica un instrument de pacificació?